"La littérature est le chemin de ceux qui ne peuvent prendre le train"

Francis de Croisset

Vaig pujar a aquell tren amb por.

Feia dies que em passejava per l'estació, feia dies que dormia en aquell banc. Era còmode, però a vegades feia fred i em sentia sola. Aquella andana, aquella paperera, la màquina per a treure els bitllets... tot formava part de mi, ja era la meva llar. I cada cop que passava un tren mirava com pujava i baixava la gent, i jo no gosava moure'm d'aquell banc.

Un dia cansada de veure com el món es movia i jo només era capaç d'inventar-te, crear-te, somiar-te amb els ulls oberts, vaig decidir que em tocava a mi.

Vaig pujar a aquell tren amb por.

No gaire lluny, et vaig trobar. Com sempre, indescriptible, inefable. La màgia s'enredava amb els somnis. No, primerament no vaig saber-te mirar als ulls. Ulls que cada cop que es fixaven en mi em cremaven. Ulls eterns. Ulls que van crear una realitat paral·lela a l'existent. Ulls que van ser tota la meva realitat.

Vaig parpellejar un moment, i ja havíem avançat. Les parades passaven. Ja no quedava ningú en aquell vagó. Només quedàvem la teva mirada i jo. Ja no calia inventar-te i estimar-te. Ja no em calia res més que estimar.

El rellotge corria més que nosaltres. El temps corria dins les quatre parets del vagó, amb les mateixes finestres que havien vist com pujava amb por, com les hores ens atrapaven, les mateixes que ara estaven entelades de suor. Gotes. Ambient xafogós. Perduts el temps, tu, jo i el cel. Navegàvem, ara ja, sense por.

Vaig baixar d'aquell tren plorant.

Feia dies que em passejava pel vagó, pràcticament sola, sense saber on eres. Tot era fosc i et postraves a un racó. No vas parlar, vas deixar que fes. Com sempre una última paraula per intentar entrar en raó, un últim pensament, un últim “no”. Aquells seients que havien estat tot, ara formaven el més intens no-res. I a cada parada, un impuls de continuar tancava les portes al meu davant.

Un dia cansada de veure com el món m'havia abandonat, i jo només era capaç de reinventar-te, recrear-te, somiar-te sola estant al teu costat, vaig decidir que em tocava a mi decidir.

Vaig baixar d'aquell tren plorant.

No gaire lluny, vaig veure com el tren marxava, l'esperança amb ell. Els teus ulls amb ell. Mitja vida amb ell. Vaig sentir l'absurditat de no saber ni qui ets. Vaig veure'm imbècil. Vaig plorar. I vaig tornar la mirada. Vaig trobar un nou banc, una paperera, una màquina de treure bitllets... més vells, sí, però amb més experiència.

Vaig pujar a aquell tren amb por i les llàgrimes van aturar el nostre trajecte.

Vaig baixar d'aquell tren plorant i les llàgrimes em van obrir els ulls cap un nou univers.