Hemos llegado al crepúsculo neutro
donde el día y la noche se funden y se igualan.
Mario Benedetti
Vaig voler enamorar-me de la vida... Va ser càlida la nit, va ser un gran febrer primaveral, vaig volar més enllà. Van ser hores de miracles, van ser estones sense límit cercant un vespre apassionat. Va ser el somni i la mirada, va ser l'onada i l'albada...
Vaig estimar els mars i les pedres, les llums de la nit intensa, els carrers gelats d'hivern, les tardes al costat d'una estufa en aquell pis de Barcelona. Va ser l'estança desitjada al més bell dels paisatges...
Van ser dunes, van ser matinades, van ser fugaces, com el desig de ser feliç.
Estimava les voreres, els petits trocets de terra pels grans plataners rodejats de llambordes, de la ciutat desperta.
Vaig evocar la teva mà en la meva espatlla, la meva perduda entre l'abric, el teu abric, aquell que tan bé sabies portar...
Senyors amb corbata, una nena que reia jugant amb una nina de tela, un xumet d'un nadó, que un vellet recollia, el “gràcies” d'una mare primerenca... I tu i jo imaginant el nostre futur...
El llit, el del cobrellit lila, per on m'amagava esperant com sempre que les teves mans, tranquil·les, pausades, dolces, calentes, em trobaren.
“No hi haurà "sempre més", no hi haurà un "per sempre" nosaltres superarem convencionalitats d'adolescents enamorats, nosaltres volarem cap allò infinit i màgic del sentiment, nosaltres sabrem trobar l'essència, i no necessitarem res més, serem "nosaltres" -tu i jo-”
Miràvem la finestra les nits de Lluna plena. “Sents la veu cridar de l'amor que ens reclama? Sents l'atracció que ens estima? T'estimo jo amb ella”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada